RAMÓN Y CAJAL

ramon
ramon2
ramon3
LOGOS

Santiago Ramón y Cajal (Petilla de Aragón, 1 de maig de 1852 - Madrid, 17 d'octubre de 1934). Mèdic espanyol, especialitzat en histologia i anatomia patològica. Considerat el pare de la neurociència.

Nació en Petilla de Aragón, hijo de Justo Ramón Casasús y de Antonia Cajal. El seu pare era mèdic-cirujà, professió que obligava a la família a canviar de residència constantment. Así, con apenas dos años la familia dejó Petilla de Aragón para mudarse a Larrés, el pueblo del padre, y de allí a Luna (1855), a Valpalmas (1856), ya Ayerbe (1860).

Va realitzar els estudis primaris amb els escolapis de Jaca i els de batxillerat en l’institut d’Osca, en una època marcada per l’agitació social, el destí de Isabel II i la Primera República. Una etapa en la que comença a mostrar la seva rebel·lió, negant-se a memoritzar conceptes, també va desenvolupar habilitats en dibuix per al que parecé estar dotat, dibuixos que realitzarà sempre en contacte amb la natura, una passió que li va portar a una altra, la seva afició a la muntanya.

El 1870, realitza el primer curs de Medicina a Saragossa. Don Justo es nombrado cirujano del Hospital Provincial y toda la familia se traslada a Zaragoza. C ursó sus estudios con éxito y tras licenciarse en 1873, fue llamado a filas. El servei militar era obligatori segons una llei que havia establert Emilio Castelar, president de la Primera República. Quan es va portar uns mesos a la milícia, es van convocar oposicions per al cos de Sanitat Militar. Després de quedar-se el número 6, va ingressar i va ser immediatament destinat a Cuba.

Una vegada regresat a Espanya (1875), és nombrat ayudante interino de Anatomía en la Universidad de Zaragoza y dos años más tarde obtuvo el doctorado en la Universidad de Madrid, con la Tesis Patogenia de la Inflamación. A continuació, va guanyar la plaça de director del Museo Anatómico de Zaragoza, cargo que desempeñó hasta que obtuvo la cátedra de Anatomía General de la Universidad de Valencia (1883); posteriorment va exercir el seu magisteri a les de Barcelona (1887) i Madrid (1892).

Les seves aportacions sobre el coneixement del sistema nerviós central i perifèric el convierten en el creador de la neuroanatomia moderna. Sus descripcions y sus láminas han servido de texto para la formación de generaciones de médicos en todo el mundo. Publicat més de 200 articles en revistes nacionals i extrangeres. Entre els seus llibres és necessari mencionar: Manual de Histología normal y técnica micrográfica (1889), Manual de Anatomía patológica general (1890), Textura del sistema nerviós de l’home i dels vertebrats (1904).

En 1907 es va convertir en el primer president de la Junta per a Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques, càrrega que desempeñó fins a la seva mort. Va participar en les principals iniciatives de crear una infraestructura científica i educativa a Espanya: Instituto Nacional de Higiene Alfonso XIII y Consejo de Instrucción Pública (1900); Laboratori d’Investigacions Biològiques (1900) i Institut Cajal (1920).

El 1908 va ser elegit senador en representació de la Universitat de Madrid, i dos anys més tard va ser designat senador vitalici. Sin embargo, no aceptó ningún nombramiento de contenido político, hasta el punto que rechazó el del Ministro de Instrucción Pública (1906).

Al llarg de la seva vida va rebre nombroses mostres de reconeixement a la seva obra: denominació de centres escolars i d’investigació. Gran Cruz de Isabel la Católica (1890), Gran Cruz de Alfonso XII (1902), Premio Internacional de Moscú (1900), medalla d’or de Helmholtz de la Real Academia de Berlín (1905)